El Ricard estava assegut a la terrassa de sempre. Aquell migdia havia plogut però a les 4, l'hora del cafè, el temps li havia donat una tregua.
-Un cafè sol, si us plau i no t'oblidis els dos terrons de sucre.
-Ara mateix rei.
L'Eulàlia regentava aquella petita granja desde feia 20 anys i coneixia a tothom del barri. Al Ricard li tenia una especial estima perquè era educat, net, agradable i molt atent. Darrerament però, el notava una mica extrany. No gosava preguntar-li, per no molester, potser pensaria que es posava on no la demanaven.
No deixava de mirar el mòbil i a les 4 i 5 minuts, quan ja s'havien desfet els dos terrons de sucre i començava a remenar el cafè va arribar ella.
Amb una caçadora de pell vermella, ulleres de sol que li cobrien part del rostre i una faldilla negra ajustada que li arribava als genolls. S'havia tallat el cabell i amb el vent la mitja melena se li despentinava amb facilitat.
-Sento el retràs, tenia molta feina i no podia deixar-la a mitges. Veig que ja has demanat. Perdona!! Em pots portar el mateix que al ell si us plau?
-Si senyoreta.
Portava una carpeta de cuir negre amb uns papers. Després d'intercanviar algunes paraules els va treure i els hi va donar al Ricard juntament amb una pluma. La Natàlia era publicista i treballava a Barcelona mitja setmana i l'altre mitja a Madrid, on la seva empresa tenia les oficines centrals.
-Segur que és el que vols?
-Ja ho hem parlat Ricard, això no pot seguir així, ens estem destrossant l'ún a l'atre i encara estem a temps de dónar un gir a les nostres vides.
-Ets tú la que vols donar el gir, jo no vull tirar la toballola tan ràpid després de 6 anys de matrimoni.
-En aquests sis anys no hem estat més de 15 dies junts, exceptuant el viatge de noces, és aquesta la teva idea d'una vida en parella?
-Tots dos sabíem que per les nostres feines seria complicat, això no t'hauria de venir de nou.
-Ricard signa si us plau i no en parlem més. Ja he perdut la il.lusió i la esperança en nosaltres. Ara em vull centrar en mi i també vull que siguem sincers l'ún amb l'altre fent el que més ens convé.
-Ja tens totes les teves coses?
-Si les he passat a recollir aquest matí a les 10, quan havies marxat cap a la feina.
-Això és un adéu definitiu oi?
-És un ádeu a lo nostre sí, però no cal que sigui definitiu a tenir una bona relació d'amistat. Podem deixar-ho en un fins després.
En Ricard va signar els papers. N'hi havia 10 i va passar les pàgines tan lent com va poder perquè aquell moment no s'acabés mai. Ja no hi podia fer res. Estava acabant amb 6 anys de la seva vida amb una signatura. Quan va acabar ella es va aixecar, deixant un parell de monedes sobre la taula. Ell li va aturar la mà.
-Deixa'm que almenys a l'últim et convidi jo.
-Que tinguis sort Ricard, la meva advocada es posarà en contacte amb tú.
Ni un petó, ni una abraçada ni cap senyal d'afecte. No va poder mirar-la als ulls perquè els tapaven aquells dos vidres foscos. La Natàlia va creuar el carrer sense mirar enrera i va girar la cantonada amb rapidesa.
En Ricard es va acabar el cafè i com sempre, a les 5 es va aixecar, deixant 3 euros al platet.
-Fins demà Eulàlia.
-Fins demà Ricard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada