Sota el sol de la Toscana - Dia 2

Lucca es desperta tranquil·la i sense sorolls. Després d'un bon esmorzar a l'hotel on hem passat la primera nit anem a buscar el cotxe i agafem carretera i manta. Ens esperen gairebé tres hores de viatge per arribar al nostre camp base, situat a Bettolle, un poble a mig camí entre tot el que volem visitar. Decidim optar per la ruta sense peatges, tenim tot el temps del món i la Toscana s'ha de recórrer per carreteres secundàries, perquè cada paisatge te un color diferent i no deixes de mirar per la finestra sense sorprendre't cada vegada més. De camí parem a dinar a Montevarchi. No sabem si és l'hora morta, però sembla un poble fantasma, el centre és ple de botigues tancades i ens endinsem en alguns dels seus carrers amb façanes colorides caminant sols, només escoltant els nostres passos. Trobem un una terrasseta amb encant per fer un mos i reprenem el camí.

La següent parada abans d'arribar a Bettolle és Monte San Savino. Ens enduem una sorpresa, quan descobrim que es tracta d'un poble dins d'un castell emmurallat i enfilat en una muntanya ben alta. Per accedir-hi pugem escales i més escales, però al arribar a dalt descobrim que aquest poble es manté verge, i que no hi ha massa trànsit de turistes. Els carrers adoquinats, les àvies assegudes als bancs fent petar la xerrada i entre façanes antigues, una torre ben alta que crida l'atenció. Al mateix carrer un palau que obre les seves portes a un patí interior amb arcades i uns jardins, ai els jardins..., ens deixen sense paraules; es tracta d'un mirador on es pot veure tota la vall i conserva pedra a pedra i preciós amfiteatre envoltat de verd i margarides.

Arribem a Bettolle, al nostre apartament i després d'un llarg viatge anem a comprar una mica de menjar i una ampolla de vi, per planificar que farem el dia següent. 

Sota el sol de la Toscana - Dia 1

Volíem escapar-nos a un lloc tranquil i proper, on poguéssim fugir de tot i, a la vegada, ens sentíssim com a casa. No va ser complicat escollir: la Toscana va ser l'opció, i no podia ser una altre.

El vol e Barcelona a Pisa és molt curt, i un cop arribes a l'aeroport el millor és llogar un cotxe per poder-te moure per tota la zona. La primera parada obligada és el centre històric de Pisa, on trobarem la famosa torre, que encara aguanta dreta i una immensa plaça on també hi ha el baptisteri i el Duomo. Tot i que es tracta d'una zona massa turística pel nostre gust, no s'ha de deixar de veure.

Després d'una breu visita a Pisa agafem el cotxe i ens endinsem entre muntanyes i pobles per arribar fins a Lucca, un poble emmurallat que enamora només entrar-hi. Els seus carrers mantenen una essència bucòlica, els seus restaurants i cafeteries desprenen un aire artístic i romàntic. El ritme a Lucca és diferent, et fa aturar-te a gaudir de cada moment. Parar-te a la Piazza del Anfiteatro a prendre una copa de vi quan es comença a fer fosc, o perdre't pels carrers estrets plens de bicicletes aparcades. Sense dubte Lucca és un bon inici del nostre viatge per la Toscana, ens obre les portes d'un nou escenari que ens enamorarà.

Shanghai; la Xina del futur.

Shanghai era la darrera parada del nostre viatge al gran gegant asiàtic. Després de visitar la zona més rural i autèntica, ens esperava un canvi de contrast total, ens esperava una ciutat de futur; plena d'edificis alts, de tecnologia i de llum. Però una ciutat que tot i el seva evident aparença cosmopolita encara amaga alguns racons del seu passat més tradicional. A Shanghai és on es concentren bona part de les empreses internacionals de negocis, i no és una ciutat industrial; si no més aviat dedicada as serveis; per això i per la seva proximitat al mar, la seva concentració de contaminació no és tan alta com a la resta de zones que havíem visitat. Així, per primera vegada, després de molts dies, vam poder veure el cel blau i el sol i va desaparèixer aquella boirina constant, a la que ja ens havíem acostumat.

Primer vam visitar una de les zones antigues de la ciutat, i els jardins Yuyuan, construïts al 1557, on es feia evident l'art del feng-shui amb les pedres amb diferents formes, els edificis amb les teulades acabades en punxa i les basses plenes de flors. Passejant entre els ponts i els diferents ambients semblava que estàvem en un escenari d'una pel.lícula. Una imatge bucòlica i que ja és gairebé inexistent en aquesta ciutat.

 

La ciutat te també un dels temples budistes més importants del país; el temple del buda del Jade, on vam veure xinesos i hindús llençant els seus desitjos en forma d'encens en una gran xemeneia del centre del temple, que no deixava de fumejar. Un cop més l'or, la imatge del buda tombat i les figures dels defensors dels mals esperits protagonitzaven les escenes d'aquest temple, un espai de silenci i reflexió enmig del continu moviment dels carrers de la ciutat.

Vam optar per descobrir la Shanghai nocturna al nostre aire, així que vam agafar el metro que ens portava al carrer més comercial de la ciutat. Només sortir al carrer ja ens vam donar compte que els colors de Shanghai havien canviat; la ciutat de tons grisos i blaus, era plena de llums de colors. El cartells atapeïts i sobreposats els uns sobre els altres feien pampallugues en una avinguda que semblava que no tenia final. Molts joves passejant amb els mòbils a les mans i rient entre ells, venedors de patins i joguines variades i botigues amb la música molt alta que semblaven discoteques o pubs nocturns.

I al final d'aquest llarg carrer, un riu que separa la zona comercial, de la zona financera de la ciutat. Entre els edificis, el que serà el segon més alt de tot el món i que encara falta per acabar i algunes rèpliques d'edificis que es poden veure a altres grans ciutats. La passejada amb barca pel riu entre tantes llums es va convertir en el comiat més especial que podíem tenir d'aquest viatge tan ple de contrastos.

 

La Xina era el meu destí preferit per fer un viatge i no m'ha decepcionat. Cada dia em sorprenia amb els seus paisatges, els seus edificis i l'essència que es respirava en les diferents ciutats que vam visitar. Potser el més negatiu és la particularitat de la seva gent, llunyans i poc comunicatius amb els estrangers, però no és d'estranyar la seva forma de ser, tenint en compte el tipus de vida, l'educació i la cultura que els ha marcat durant tants anys el seu govern. Tot i així la Xina respira cultura, història, exotisme, coneixement, espectacle i progrés accelerat, i això la converteix en el gegant que és i en un lloc únic per descobrir.

Viatge a la Xina; L'espectacular paisatge de Guilin

La visita a Guilin era una de les que més esperàvem del viatge. Només per les fotos que havíem vist a Internet i a les guies ja teníem la pell de gallina. Però a vegades diuen que la realitat supera la imatge mental que tens d'un lloc. Només aterrar a l'aeroport, tot i que l'avió va sortir de Xi'an amb retràs i anàvem una mica cansats de l'espera a l'aeroport (tampoc van ajudar les hamburgueses seques i picants que ens van donar a l'avio), ens vam adonar que estàvem a una Xina diferent. De fet diuen que la zona de Guilin és el lloc ideal per passar les vacances dels xinesos, allà on van a relaxar-se i a disfrutar.

Com que era tard vam decidir anar a menjar alguna cosa ràpida a un lloc "conegut", però fins i tot les hamburgueses de pollastre del "Kentucky" picaven...va ser un sopar una mica desagradable, però aquella petita passejada nocturna pel poble ja va deixar veure uns carrers ben diferents del que havíem vist a les altres ciutats. Hi havia pubs i cerveseries amb terrasses al carrer i un ambient molt més relaxat. En alguns moments t'oblidaves que estaves a la Xina i semblava qualsevol poblet costaner del Mediterrani.

El dia següent ens vam aixecar amb una mica de malestar després del sopar picant, però ens esperava un creuer pel riu Li i les vistes més espectaculars de la Xina Rural, Un recorregut que ens va deixar sense paraules i on vam poder veure les muntanyes amb les formes més estranyes i diferents que mai havíem vist. Sobre l'espessa boira a la que ja ens havíem acostumat s'aixecaven tot tipus d'animals, personatges i escenes formades per la naturalesa, on la imaginació jugava el seu paper de la manera més variada. No sabies on mirar, perquè tot et semblava extraodinari i el moviment del vaixell i el soroll de l'aigua ajudaven a sentir-te en un altre món.

El punt final del creuer era un poblet encantador amb les imatges més bucòliques. Les parades de fruites ben estranyes, les dones carregat cistelles plenes per vendre a les espatlles i les façanes i la sensació de pau i tranquilitat que fins al moment no havíem vist a cap dels llocs que havíem estat del país. 

Vam decidir dedicar la resta del dia a explorar la ciutat i els seus racons pel nostre compte. A la tarda els parcs eren plens d'ambient i de joves amb els seus grups d'amics. Mercats d'artesania i petites botigues de gastronomia variada. Just enmig de la ciutat, entre comerços, un hotel i botigues un espai verd amb un llac enmig i dues pagodes que et recordaven miressis des d'on miressis que estaves a la Xina, i altre cop aquest contrast cultural, aquesta bellesa i aquesta mescla de modernitat i tradició.

I el cel s'enfosquia i la ciutat s'omplia de llums de colors. Així ens acomiadàvem de un dels llocs que més ens va enamorar d'aquest viatge. El dia següent empreníem camí cap a l'última parada: Shanghai ens esperava amb tot el seu esplendor.

Viatge a la Xina; Xi'an, sorprenent i plena d'història

Xi’an va ser durant molts anys capital de la Xina i un punt clau a la Ruta de la Seda. Actualment és coneguda perquè en ella hi resideix un dels exèrcits més impresionants i antics de la història, un exèrcit que tot i no ser viu, imposa moltíssim i a la vegada constitueix una de les obres d’art més increïbles que mai he vist. “Els Guerrers de Terracota” guarden la tomba del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi, des de fa molts segles (221 a.C), i tot i la seva antiguitat sembla que acabin d’aixecar-se. El Museu dels Guerrers ens ocuparà tot un matí. El primer pavelló és on hi ha part de les més de 8.000 figures, i on es veuen tal i com l’emperador els va fer construïr al llarg de la seva vida. Els altres pavellons mostren algunes de les restes tal i com es van trobar a les excavacions. I el museu mostra algunes de les peces úniques de les categories més altes de l’exèrcit imperial.

Després de quedar atònits amb aquesta visita, una de les que més ens impresiona del viatge, ens dirigim al centre de la ciutat, per visitar el temple budista “Pagoda de l’Oca Salvatge”, on encara hi passegen monjos amb les seves túniques taronja i on veiem nombroses figures de buda i de deïtats femenines amb tons daurats. Un espai que en el seu moment es va convertir en el centre més important de traducció de textos budistes. Aquesta serà la primera Pagoda que veurem, però al llarg del viatge ens donarem compte que aquest estil de temple budista és molt comú a totes les ciutats xineses.

I del temple budista ens n’anem directament al barri d’una de les minories ètniques del país, que te una important comunitat a Xi’an. Es tracta dels “Hui”, els musulmans xinesos. Els carrers respiren un ambient totalment diferent. Hi ha molta vida, música, carretons i parades de menjar i d’artesania. Creuant carrerons arribem al centre de culte, la mesquita; on només és permesa l’entrada als homes. Les musulmanes xineses fan les oracions a casa, no s’han de traslladar a la mesquita. Nosaltres podem accedir als jardins i podem veure l’espai d’oracions des de fora. Després de l’oració de la tarda, els homes es reuneixen al pati i mengen i canten. Una imatge totalmente diferent de la Xina, la que representa aquesta altre.

L’endemà hem d’agafar un avió per anar a Guilin, però no surt fins la tarda i tenim el matí lliure. Decidim, amb uns quants del grup, agafar un taxi i anar a veure la muralla interna de la ciutat. Fa molta calor i no estem massa estona, però la visita val la pena; la muralla recorre tota la part interna de Xi’an i és tant llarga que fins i tot es poden llogar bicicletas per recorre-la. El contrast d’aquesta construcción mil.lenaria amb la part més moderna de la ciutat no deixa de ser interessant. I aquest és un dels exemples de l’origen de la Gran Muralla, que va servir per unir totes les muralles de les ciutats xineses.

A la tarda agafem el vol que ens portarà a la part sud del país, amb un paisatge totalmente diferent i també impresionant; coneixerem la Xina rural.

Viatge a la Xina; La Beijing autèntica

El darrer dia a Beijing el vam aprofitar per conèixer els seus carrers més autèntics, i ho vam fer de la manera més tradicional; amb un “taxi-bicicleta”. No semblava la mateixa ciutat que havíem visitat feia dues nits. Els carrers poc transitats, els portals de les cases oberts que deixen veure els patis amb les dones rentant la roba o cuinant. Parades de menjar al carrer i motos elèctriques amunt i avall. Però no s’hi respira aquella sensació d’éstrés, més aviat al contrari; tot va a un altre ritme, la gent ens mira encuriosida i alguns s’acosten per vendre't les seves artesanies.

Visitem una d’aquestes cases tradicionals. Les estances de la casa es dispersen en un pati central, amb un hort penjat del sostre. Tot plegat una imatge molt bucòlica. El propietari de la casa, representa que és benestant; poca gent es pot permetre comprar i mantenir una casa com aquella a la ciutat; es podria dir que és tot un luxe poder seguir visquent a la casa familiar que van comprar els seus pares.

Seguim voltant per aquest barri, on destaquen també les façanes dels restaurants i els comerços, decorades amb molts elements de fusta i on sempre predomina el color vermell, el color de la bona sort i els fanalets rodons penjant a les entrades.

Sembla mentida com a només pocs quilòmetres d’on érem el primer dia, on veiem aquest ritme frenètic d’una ciutat plena d'estrès, ara es respira aquest ambient de poble, més tranquil i relaxat i on veiem l’autèntic passat i present de la societat pequinesa.

Ens falta visitar un dels icones de la ciutat: El Temple del Cel, una meravellosa construcció que va servir d’escenari per la inauguració dels jocs olímpics. El temple, rodó i on predominen els colors del cel i la terra (Blau i marró) presideix una plaça de grans dimensions on sembla que comença a sortir el sol. Es tracta d’un lloc tant emblemàtic pels pequinesos, que molts l’escullen per fer-se el reportatge fotogràfic del seu casament.

El mateix dia a la tarda agafem el primer vol intern a Xi’an. Una hora i quaranta minuts d’avió que ens traslladen a un dels altres centres neuràlgics del passat imperial de la Xina i on veurem una altre de les meravelles del món: Els Guerrers de Terracota. Xi’an ens sorprendrà i s’acabarà convertint en una de les ciutats amb més encant que hem visitat i que amaga llocs amb un encant màgic, com el barri musulmà, on coneixerem com viu una de les ètnies minoritàries del país. 

Viatge a la Xina: Primera parada, Beijing Imperial

Només baixar de l’avió i després de 14 hores de vol i un transbord a Doha el cansament és evident. Però tant de temps esperant el viatge i el nerviosisme d’arribar a un lloc tant diferent disimulen aquesta sensació. Passadissos de l’aeroport llarguíssims, que no s’acaben mai i xinesos en la mateixa direcció que tu, mirant endavant i a pas decidit. Un cop passada l’aduana i ja amb les maletes, ens espera el que serà el nostre guia a Pequin. Es diu Álex (ben graciosa aquesta costum que tenen de posar-se noms occidentals; diuen que així ens és més senzill als europeus pronunciar-los) i el seu xinès te accent cubà, ja que el va ser allà on el va estudiar i practicar durant anys.

Amb els primers 45 minuts de trajecte de l’aeroport a l’hotel ja veiem com és el tràfic de la ciutat: agressiu, accelerat, sense contemplacions ni respecte; en definitiva, una mica caòtic. El fet de que hi hagi superpoblació també fa que el trànsit sigui molt dens a totes hores i que sentis pitar els cotxes constantment; tot plegat una mica frenètic.

El primer vespre aprofitem per conèixer l’ambient nocturn de la ciutat i passejar pels seus carrers més lúdics; on el color vermell de fanalets i cartells plens de llum es mesclen amb les olors fortes dels que cuinen al carrer i les parades de menjar ben curioses.

Però arribem a un dels carrers que més apareixen a guies turístiques i a reportatges, ja que allà hi ha un petit mercat de parades de menjar; però no menjar qualsevol, si no; insectes, rèptils o ocells, per triar i remenar…realment un espectable per la vista, i pels que s’atreveixen,  pel gust,,,

El primer dia ens espera una visita imperial i plena d’història, tot i que, com passarà al llarg de tot el viatge, la boira acompanya tots els paisatges i llocs que visitem i es converteix en una companya més.

La Plaça de Tian’n Men i la Ciutat Prohibida presidiexen aquesta visita, de la Xina més tradicional, encara amb la figura de Mao com a referent, arrelada al seu passat no tant llunyà de la Revolució Cultural. Una sensació que es mescla amb l’ideal de les tradicions milenaries en que el poble mai va poder accedir, com ho fa ara al lloc on residien els emperadors. Caminem creuant pavellons i més pavellons i no arribem mai al final. Construccions enormes i impactants i plenes de significat mitològic i cultural.

El Palau d’Estiu de l’emprerador segueix trasmetent aquesta sensació, tot i que el verd de la naturalesa i la proximitat d’un gran llac el converteixen en un lloc agradable i on es respira una pau inexplicable, tot i estar envoltats de gent.

El segon dia ens espera una de les meravelles del món, i visita obligada si vas a la Xina, Diuen que qui no ha pujat mai a la Muralla Xina “no és home complet”. La sensació d’estar trepitjant un lloc tant emblemàtic i amb tant de simbolisme et fa posar la pell de gallina. Sense dubte es tracta d’un dels moments del viatge on sents tantes coses diferents que no saps com expresar-les.

Tot i que arriba fins allà on els teus ulls poden seguir-la, tu saps que la muralla va més enllà i a l’horitzo mai s’hi dibuixa un final. Els trams de pujada t’obliguen en més d’una ocasió a agafar-te a una barana. L’impresió de l’alçada, el desnivell i el calor converteixen la pujada en una excursió de risc, a més de la batalla que suposa haver d’enfrontar-se a centenars de xinesos en massa.

Aquests primers dos dies són molt intensos i ja ens descobreixen la Xina monumental, la dels grans emperadors que van dominar part del continent asiàtic. Però ens queda per conèixer allò que no surt mai als reportatges, aquells carrers on viuen els pequinesos autèntics; on el dia a dia consisteix en guanyar el necessari per sobreviure i on sembla que encara no ha arribat aquesta febre capitalista.