El despertar d'un somni (Part I)

-Arribaré tard... sí ja sóc fora de l'oficina però encara haig de passar pel gestor i per la tintoreria. No tinc més temps...d'acord. Ens veiem després a casa.

Era la tercera trucada que rebia de l'Albert en les darreres dues hores. A vegades es feia molt pesat, però preferia agafar-li el telèfon que trobar-se després amb 3 trucades perdudes i un missatge de veu amenaçador i de preocupació exagerada.El matí havia estat intens: dues reunions abans de l'esmorzar amb els socis de Chicago. Dues entrevistes, pel càrrec d'assesor de comptes i un repàs amb el David de la presentació que tenien aquella mateixa nit al sopar anual de socis.

Podria haver agafat un taxi per anar fins a la gestoria, però preferia caminar per aclarar-se les idees. El dia era especialment calorós i li molestaval'americana. Se la va treure i la va penjar ben doblegada al braç dret mentre seguia caminant amb la cartera en una mà i una bossa amb el regal d'aniversari de casament a l'altre. Feia 4 anys que estava casada amb l'Albert, vivien al carrer Aragó, en un àtic de 100m2 que havien decorat amb mobles d'estil vintage, comprats a New York durant una de les convencions que l'empresa del seu marit havia organitzat a la ciutat. Li havia comprat uns bessons nous perquè estrenés al casament de la seva germana petita. Estava segura que els hauria d'acabar canviant, perquè l'Albert tenia un estil molt més clàssic que ella i mai coincidien amb els gustos de la roba o els complements.

El mòvil tornava vibrar.... no podia aturar-se perquè anava amb el temps molt just. Així que sense mirar va posar la mà dins el bolso de Prada i va treure l'aparell. No va mirar qui era:

-Si?

-La senyoreta Laia Montbuí?

-Jo mateixa

-La truco de l'Hospital Mare de Déu del Carme, vostè és familiar de L'Eduard Castells Jubany?

La gola se li va glaçar, tot el cos li va començar a tremolar i tota la calor que tenia feia un minut va desaparèixer en un instant.

-L'Eduard...el conec, sí, ell era... és un amic.

-Ens posem en contacte amb vostè perquè fa unes setmanes l'Eduard va tenir un accident de tràfic a l'extranger i ara està en aquest hospital amb un diagnòstic poc esperançador...a la seva agenda tenia molts pocs números i un d'ells era el seu. Només hem pogut localitzar a la seva germana que viu a Australia i ara a vostè.

-Però com... però que té? jo....feia molt que no en sabia res i m'agafa per sorpresa.

-Li agraïriem que si te algún moment pogués passar per tal que li expliquessim la situació del senyor Castells i si creu que es pot posar en contacte amb algú més proper seria convenient que ho fés, si us plau.

-Sí, es clar...podría venir ara? En mitja hora puc estar a la clínica. Per qui haig de preguntar?

-El trobarà a l'habitació 525 i precisament a les 2 passa el metge a la revisió i podrà parlar amb ell.

-D'acord, doncs ara mateix vaig cap allà, gràcies.

-Gràcies a vostè senyoreta.

L'Eduard...feia 10 anys que no es veien. Durant un temps van mantenir el contacte per correu electrònic i per carta. Després de casar-se ellava deixar d'enviar-li les postals de Nadal i d'aniversari, fins que ell va marxar a Standford a treballar i no en va tornar a saber res més. La seva història havia acabat de la nit al dia, en un obrir i tancar d'ulls. De fer mai s'havia tancat, tot va quedar en malentesos, malinterpretacions i un acord comú de deixar que el futur actués per sí sol. Ho estava fent? Estava actuant? Perquè després de tant de temps tornava a trucar a la seva porta un record que creia totalment enterrat?. Es va aturar enmig de la Gran Via per mirar a un cantó i a un altre. Al veure que venia un taxi amb llum verda va aixecar la mà amb rapidesa.

-A la Clínica del Carme si us plau

Com seria després de tan de temps tornar-lo a veure? Ostres! Havia de trucar a la Sílvia, elles dues també havien estudiat juntes i era molt amiga de l'Eduard... en Pere, l'Albert i... potser ells la podien ajudar a localitzar a més gent. Preferia esperar a veure com estava ell. En aquells moments no podia articular gaires paraules, encara estava en estat de shock.

Va entrar a la clínica i es va dirigir a l'ascensor. No hi havia massa gent. L'aire acondicionat la va ajudar a respirar una mica però esnotava els batecs del cor i li tremolaven les mans. Dins l'ascensor va prémer el 5 i mentre esperava que les portes es tanquessinva tenir l'impuls de sortir corrents i no tornar a mirar enrere. Però una forta pressió no la deixava moure's. No sentia el fil musical, no sentia res... només tenia por d'obrir la porta 525 i no saber si la persona que s'hi trobaria seria la mateixa que feia 10 anys li havia trencat el cor sense intenció, sense un comiat.

Al baixar de l'ascensor notava tots els seus músculs en tensió. Les bosses i la cartera li pesaven més de lo comú. I finalment va arribar a la porta 525. El metge encara no hi era perquè estava tancada. Va posar la mà al pom, era fred i costava d'obrir. Dins l'habitació hi havia molta llum, o feia olor d'ambientador de llimona.

-Eduard...