Recordo el primer dia quan vam arribar, aquell paisatge, aquella olor, aquella habitació doble amb dutxa enorme i envoltada de selva! Van ser uns dies apartats de tothom, del món i sobretot apartats de mí mateixa.
És un d'aquells viatges que el més problable no es torni a repetir i menys en aquelles condicions (una no acaba una carrera cada día). Però recordar-ho no fa pena, no fa mal, sino que sempre t'ajuda a treure't un somriure pensant en tot allò que vas fer i el que t'hauria agradat fer però no vas tenir més temps.
9 dies amb amics, amb companys i amb Mèxic. Un lloc que es va convertir en un somni per tots els 18 que hi vam anar i que hagi passat el que hagi passat després d'aquests 365 dies estic segura de que tots hi estem pensant.
Estic contenta de com em va tot ara, en aquells moments no em podia imaginar que etaria fent ara mateix i m'agrada aquesta sensació, perquè això vol dir que quan l'any que ve per aquestes dates torni a obrir els ulls, Mèxic seguirà existint i la meva vida encara serà millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada