Darrera el teló

El teatre era antic i necesitava unes reformes, però tenia aquell encant dels edificis amb història i plens d'anècdotes. Havia treballat allà des dels 20 anys com a acomodador, i ara les parets forrades amb paper de color crema, les cortines de bellut d'un vermell intens i les fotografies de les actrius i els actors dels anys 60 desapareixerien sota grues per convertir-se en ruïnes. Una companyia de Manresa s'havia ofert ha representar la seva obra en aquell ja gastat escenari gratuïtament, ja que no hi havia fons per pagar a directors i a actors des de feia més d'un any. De fet, feia mesos que en Martí no cobrava res. Interpretaven "El Tramvia Blau", una obra produïda per ells mateixos que havien portat a diferents escenaris de les ciutats catalanes. Un musical que narrava la història del maquinista d'un tramvia que coneixia un nen i junts vivien inumerables aventures.
Aquella era la última nit que s'aixecava el teló del "Cercle" un teatre centenari que durant molts anys havia estat el lloc de reunió i entreteniment de parelles, famílies senceres, escoles i joves amants de la dramaturgia. Però com totes les coses...a aquelles parets ja sel's havia esgotat la màgia que despertaven i els dissabtes era extrany veure-hi entrar més de 10 persones.
Amb el seu uniforme impecable, en Martí va somriure a la Regina; una anciana de 70 anys que sortia cada cap de setmana de la residència per anar a veure'l. No sempre ocupava una butaca de dins mentre veia l'obra, si no que simplement s'asseia i l'acompanyava.
-Regina, sembla mentida, aquesta és la última nit del Teatre, se'm fa tan difícil tancar les portes sabent que demà a aquestes hores ja no hi serà!
-Doncs si noi! Pero tú ja has lluitat tot el que has pogut, al cap i a la fi la decisió final no era teva, això sí, els records que tens d'aquí mai els perdràs. Recordo aquella vegada que va actuar la Núria Feliu, noi! quin goig que feies aquell dia!
-Ostres sí, no me'n parli! Cada vegada que hi penso em poso a tremolar...
No volia ser-hi el dia següent; per això havia agafat un bitllet de tren per marxar a veure el seu germà que vivia a Figueres i passar amb ell uns dies.
A les 22:00h es va tancar el teló per darrera vegada, i les 5 persones que hi havia, tots veïns i amics, van aplaudir a una emocionada companyia, que també s'acomiadava d'aquell petit escenari al que ja havien pujat tantes vegades,
La directora, la Paula, va deixar escapar alguna llàgrima...
-Martí, t'ajudem a recollir tot i anem junts a sopar.
-Feu, feu, ja em quedo jo, em vull acomiadar com deu mana del "Cercle"
-D'acord t'esperem a Cal Pep.
Tot era a les fosques i el silenci dominava en tot l'edifici. Quan va tancar la porta de fusta el cor se li va encongir. Les llums del cartell també es van apagar i amb elles anys plens de somnis i somriures. En dos anys el que havia estat part de la seva vida es transformaria en formigó. Gris, dur i sense finestres...
Va suspirar i es va encaminar cap a la plaça central i no va voler girar-se de nou... Adéu "Cercle"