Tanca els ulls...i dorm

Aquella nit s’acomiadava de nosaltres, ell no ho sabia, nosaltres tampoc. Va veure uns glops llargs d’aigua abans de pujar a l’escenari amb els seus pantalons de pell, la seva samarreta blanca i aquella caçadora que li quedava tant bé. Les llums es van encendre i les notes de la guitarra d’en Pep van començar a sonar. La seva veu blanca, transparent i plena d’emocions començava a ressonar i el públic, com sempre tant agraït l’acompanyava en les lletres. Una rere l’altre entonava  totes les cançons que ens van marcar l’adolescència, les cançons que van acompanyar els nostres primers petons, les nostres primeres nits de concert i les estones solitàries a l’habitació. Històries d’amor, problemàtiques socials, reclams identitaris; part de la nostra historia, part de nosaltres. Els seus ulls clars, els seus cabells rinxolats, el seu somriure quedarien per sempre més en els seus discs, i en cadascun dels escenaris als que va pujar. Ara és quan des d’algun lloc deu adonar-se que van marcar història, una història que ens ha porta on som ara, en un moment històric, que va més enllà de la música on les seves cançons ja són adaptades a musicals, on segueixen sent per molts la banda sonora dels moments més especials de la nostra vida. I aquella nit de febrer d’aviat farà 14 anys, en el seu darrer concert  a Vilafranca del Penedès i abans de tancar els ulls per última vegada el Carles, com feia sempre, s'hi va deixar la pell.

“La lluna surt, arriba la nit, tu ja saps, que és l’hora d’anar a dormir, així que tanca els ulls, tanca els ulls. Tanca els ulls, ningú no pot venir a fer-te mal...”