Exiliats al segle XXI

Dilluns: 5 cafès llargs sols, dues entrevistes, una carta de presentació, 10 trucades realitzades, cap trucada rebuda, hora d’arribada a casa: les 22:00h. Estic tant cansada que marxo a dormir sense sopar, ni tan sols faig l’habitual xerradeta amb el Mario, el meu company de pis.


Dimarts: 4 cafès llargs sols i un capuccino a Starbucks acompanyat d’un Muffin de Nabius i Xocolata Blanca. Cap entrevista, dues respostes a les trucades realitzades dilluns via e-mail, 4 trucades realitzades, una proposta de feina com a venedora autònoma de cosmètics, 2 hores i mitja d’alemany i sopar amb els companys de l’EOI per preparar una sortida el proper cap de setmana. Hora d’arribada a casa: 23:00h

Dimecres: 5 cafès llargs sols, un cafè amb llet curt de cafè, una entrevista, quatre trucades realitzades, 3 currículums enviats, tres quarts d’hora de running, Skype amb l’Albert; el meu germà que viu a Estats Units, sopar a casa els pares. Hora d’arribada a casa: 01:00h. Nota del Mario:“Aquesta tarda ha passat el propietari del pis, per dir-nos que el tècnic de la caldera passarà demà al mati a les 10:00. Jo sóc a Madrid, tu hi seràs oi?”.

Dijous: 3 cafès llargs sols, una infusió, visita del tècnic de la caldera; la reparació costa 200 euros; ja funciona la calefacció, una trucada important des d’Alemanya: M’han acceptat en un programa de beques remunerades que vaig sol•licitar fa tres mesos. El mes vinent he d’estar a Berlín. Tinc un mes per buscar pis, comprar bitllets i preparar-ho tot. Sort que amb el curs intensiu he millorat molt l’idioma. Trucada als pares, Neteja del pis; aquesta setmana em toca a mi. Berenar amb la Maria; la meva millor amiga treballa d’infermera a l’hospital Clínic, te uns horaris intempestius i fa dies que no ens veiem. Al donar-li la noticia ja fa plans del seu proper viatge per venir-me a visitar. Hora d’arribada a casa: 21:00h. Sopo un caldo i dues mandarines. Compro els bitllets d’avió i començo a mirar informació de pisos compartits.


I és a partir d’aquí que la meva vida canvia. He hagut de buscar el meu futur fora de casa; ja no m’importa si seré lluny o a prop dels meus, només necessito sentir-me útil i valorada i sembla ser que si em quedo aquí no ho aconseguiré. El màxim al que puc aspirar amb una carrera dos màsters i tres idiomes és a ser mil.leurista; i encara seria afortunada. El meu germà va marxar fa sis anys, i no ha volgut ni gosat tornar, jo ho faig en uns dies. Estimo el meu país, la meva família, els meus amics, la meva ciutat, ho enyoraré, però no puc consentir baixar-me tantes vegades els pantalons, no em puc deixar depreciar d’aquesta manera. Tinc 28 anys i en algunes ocasions m’han tractat com si en tingués 15. S’han acabat les oportunitats, s’han acabat els reconeixements per als que estudiem i ens formem. Ens veiem obligats a marxar, no per buscar un futur millor, si no simplement per viure. No em plantejo quan podré tornar; les coses aquí s’estan posant més negres. Comença una nova vida per mi, igual que per molts joves catalans. Només tinc l’esperança que quan torni sigui per quedar-me per sempre.