Terra de vinyes, tramuntana i vesprades amb color

Torno al bloc, aquest "poto poti" d'escrits, pensaments i històries ben variades amb tota la intenció de no deixar-ho de banda altre cop. Feia temps que volia dedicar unes paraules a un dels paisatges que s'ha convertit en el meu refugi preferit. El millor lloc per escapar, que és lluny però a prop, on em sento com a casa. L'Alt Empordà des de fa uns anys parada obligada, sobretot alguna setmana a l'estiu. I es que deixant l'autopista, per la sortida de Figueres i encaminant-nos direcció la frontera amb França, tot canvia.
Carreteres envoltades de vinyes, el soroll de la tramuntana que topa contra els vidres del cotxe i el color del cel, que va canviant a cada moment i arriba a regalar-nos unes postes de sol espectaculars.
M'encanta viatjar i conèixer llocs nous, però tots necessitem aquell lloc on tornar, on sentir-nos lluny de la rutina però prop del que som, i per mi, sense dubte, un d'aquests llocs és aquesta terra tan plena de contrastos; amb platges i cales rocoses amagades, construccions romàniques i rutes de muntanya on pots trobar pedres prehistòriques.
Un lloc on una tempesta pot desaparèixer en deu minuts empesa pel fort vent, on a mitja carretera pots parar a fer un got de vi i relaxar-te, on tothom es saluda, on els dies es fan llargs, on no necessites res més que un llibre i una càmera de fotos per passar les hores.
Peralada, Cadaqués, Espolla, Roses, Castelló d’Empúries, Figueres, Llançà, Port de la Selva i tots els racons que recorrem una i altre vegada i que són cada vegada més part de nosaltres.