"Camiño Inglés", l'etapa reina

Betanzos-Bruma (27 Km)

Després d'una nit plena de comoditats i havent descansat més còmodament que els altres dies; els quatre nois i una servidora iniciem la jornada a les 5:30. Amb menys pes a les motxilles (les noies s'encarreguen de portar el menjar i les coses de més pes amb taxi fins al proper destí; Bruma) ens encaminem cap a l'etapa que es convertiria en la més dura, però a la vegada la més bonica del camí. Tot i que la boira desperta el dia, les vistes són agradables i tot sembla molt tranquil. El paisatge boscós i el cel grisenc donen un encant especial al matí. Ens anem trobant diferents amics, com un ase molt jove i carinyós; les vaques i les obres d'art de les aranyes gallegues. Espectaculars telaranyes que ens deixen amb la boca oberta. 

Parem a esmorzar a un petit poble (quatre cases enfilades en un sol carrer) i pensen que és un bon lloc per fer una parada i el més important; recompondren's amb un entrepà. Però un gos menut i molt pesat sembla que s'ha entestat a fer-nos la guitza. Es col.loca a dos metres de nosaltres i no deixa de bordar. Durant ben bé una hora no para. Tot i els nostres intents no deixa de fer-ho fins que obstinats i vençuts (o més aviat desquiciats) marxem d'allà.

El sol comença a treure el nas i seguim el camí a molt bon ritme. Arriben al Bar Julia. Necessitem prendre alguna cosa fresca; i l'Arnau la seva Estrella Galicia amb copa gelada (això de les copes gelades a terres gallegues no es porta massa, sempre que ho demana ens miren amb cara extranya).

El fill de la dona del bar ens fa un resum del partit Barça-Madrid, amb la seva visió merengona... resulta ser el partit en que Mourinho posa el dit a l'ull de Tito Vilanova i segons el nen el Tito va exagerar i els jugadors del Barça es tiraven tota l'estona. Preguntem a la dona del bar si queda massa per arribar, i ens diu que "unos pocos kilometros" i quan sortim, tornem a preguntar a uns senyors que passen per allà i ens diuen que queda una "subidica y ya está". Hi ha alguns cartells amb números de taxi penjats als arbres i ens fan certa gràcia...però al cap d'una estona ho entenem. 

Comença la "subida da morte", prop de tres quilometres de pujada contínua sense parar i cada vegada més inclinada. Pel camí ens anem despullant, fins quedar-nos amb pantaló curt i màniga curta. I quan arribem a dalt de tot, tots vermells i amb la llengua fora ens trobem un mapa que ens indica que queda poc per arribar a Bruma. 

Així que caminem ràpid i amb moltes ganes, ansiosos per arribar a l'alberg. Rebem la trucada de les noies, que ens diuen que ja han arribat. Els demanem que ens descriguin el que tenen al voltant i ens sembla que veiem una casa que podria ser-ho. Però altre vegada decepció. Aquests darrers quilòmetres es fan llargs, però ens ho prenem amb riures i bromes. Aribem a les 14:00 a l'alberg de Bruma. És un edifici reformat del que havia estat un hospital. Aprofitem per rentar roba i estendre-la en una de les tanques que envolten el ramat i que estàn al mig del poble. Una imatge prou curiosa la que dóna la nostra roba interior i les nostres samarretes colorides penjats a la vista de tot el que passa (clar que per allà només passen mosques i mosquits). Una dutxa, menjar tranquil.lament a la llarga taula de la cuina i una tarda assolellada i tranquil.la ens ajuden a reposar les forces. Encara ens queden dues etapes per arribar a Santiago.