"Camiño Ingles", la quarta etapa

Bruma-Sigüerio  (24 Km)

Després de la nit a l'alberg de Bruma, un dia més els despertadors van sonar a dos quarts de sis de la matinada, per poder sortir a una hora decent i no haver d'aguantar les hores de sol més intenses. La meta de l'etapa era Sigüeiro. Comparada amb l'etapa del dia anterior, semblava "bufar i fer ampolles", així que l'agafavem amb ganes, tot i que als quatre nois i a mi se'ns notava cansats i ens pesaven les cames, després de l'esforç de l'etapa reina. Sabíem que havíem de passar la nit a un poliesportiu, així que a l'arribada no ens esperaven masses comoditats. Però era la millor opció, al no haver-hi albergs i disposar de pensions poc recomanables.
A meitat de camí vam parar a esmorzar a la terrassa d'un bar. L'entrepà entrava sol, després d'uns quilòmetres. Allà mateix ens van sellar les credencials i vam poder llegir alguns dels detalls del partit de Super Copa del Barça-Madrid. Un cop més l'Arnau es va quedar sense copa gelada per la seva Estrella Galícia, el pobre no ho va aconseguir cap dels dies. Sembla que això de posar les copes al congelador només es porta aquí...

A la Vane se li començaven a posar les ungles dels peus morades, era el presagi del que es convertiria en el seu "torment" el que quedava de camino.

Pel camí ens vam trobar per última vegada a un dels 3 homes catalans amb els que havíem coincidit els primers dies; semblava molt perjudicat i els altres l'havien deixar força enrere, i  això que aquella era la seva darrera etapa, li quedaven encara 30 quilòmetres a fer en un dia, que segur se li va fer molt llarg. 

Però ens esperava una nova sorpresa, si el dia anterior ens havíem topat amb "la subida da morte" (la pujada de la mort), que havíem superat amb èxit, aquesta vegada ens esperava "la recta da morte". Entre sis i deu quilòmetres de recta a ple sol, sense cap arbre, amb un paisatge de tot menys entretingut i variat, més aviat pobre i repetitiu. Anàvem intensificant el pas, tenien ganes d'arribar, i aquella no estava sent la millor de les etapes. Però la vam superar, com totes. I vam arribar a Sigüeiro, on havíem de buscar el poliesportiu. Hi havia gent fora, esperant. Un grup d'italians, amb els que compartiríem sala aquella nit. Quan ens van donar els matalassos i ens van guiar fins una de les sales, ens feia certa gràcia, era la primera nit que compartíem espai amb gent que no coneixiem de res, i un espai no massa ampli. Aquella nit estrenaríem per primera vegada els taps per les orelles (però això encara no ho sabíem). Una dutxa, també compartida i una pizza ben consistent ens van animar a fer alguna cosa diferent aquella tarda. La calor no donava masses opcions, així que vam passar la tarda a la piscina del poble. D'aquella tarda em quedo amb els gorros de piscina tan poc afavoridors que ens vam haver de posar (evidentment, no cal posar fotos).

I en aquestes escales, mentre sopàvem "qualsevol cosa" vam prendre una de les millors decisions d'aquella setmana de camí. La idea inicial era, un cop arribats a Santiago seguir amb el Camino fins a Finisterre, però vam recular i decidir acabar els dies fent turisme per la zona. Ja estàvem arribant al final, ens quedava només una etapa, i veiem una muntanya el tornar a començar i estar una setmana més caminant. Pensar en llevar-nos quan el sol ja era dret, no tenir horaris i no haver de patir per on dormir ens semblava el millor luxe pels dies de vacances que ens quedaven.

I aquella nit, aquella mateixa nit, es va fer mooooolt llarga, massa llarga.