Així és com comença una canço que m'encanta, no cal dir ni el grup ni el disc ni res que la identifiqui. Només va dedicada a les persones que día rere día creuen en tú i que sempre s'esforçen per veure't somriure. Les persones que saben que poden perdre moltes coses quan et tenen al costat però que no els importa, que només veuen la part positiva d'estar al teu costat. 
Cada dia quan aixeco el cap de coixí, l'habitació està fosca i el primer que faig és obrir la persiana per veure la llum del dia. Aquesta sensació em fa sentir viva, igual que perdre moltes de les coses que sempre podia desitjar per estar amb algú que m'omple i que sé que val la pena.
No parlo d'amor, no parlo de familia.
Cada dia quan aixeco el cap de coixí, l'habitació està fosca i el primer que faig és obrir la persiana per veure la llum del dia. Aquesta sensació em fa sentir viva, igual que perdre moltes de les coses que sempre podia desitjar per estar amb algú que m'omple i que sé que val la pena.
No parlo d'amor, no parlo de familia.
Parlo d'amistat. Perquè en el fons és el que sempre ens queda, el que en els moments alts i en els moments baixos sempre està aquí i que sabem que no deixarà d'existir. Ells són els que realment ens donen forçes per ser com som i per seguir endavant. Quan ens barallem amb la parella o amb els pares estàn allà, quan estem estressats de la feina estàn allà. No calen abraçades ni petons, només una paraula, una trucada o una simple xerrada pel messenger. Tenir-los lluny és dur, però no ho és el fet de saber que són els millors amics que podies tenir.
Per vosaltres.
Per vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada