Viatge a la Xina: Primera parada, Beijing Imperial

Només baixar de l’avió i després de 14 hores de vol i un transbord a Doha el cansament és evident. Però tant de temps esperant el viatge i el nerviosisme d’arribar a un lloc tant diferent disimulen aquesta sensació. Passadissos de l’aeroport llarguíssims, que no s’acaben mai i xinesos en la mateixa direcció que tu, mirant endavant i a pas decidit. Un cop passada l’aduana i ja amb les maletes, ens espera el que serà el nostre guia a Pequin. Es diu Álex (ben graciosa aquesta costum que tenen de posar-se noms occidentals; diuen que així ens és més senzill als europeus pronunciar-los) i el seu xinès te accent cubà, ja que el va ser allà on el va estudiar i practicar durant anys.

Amb els primers 45 minuts de trajecte de l’aeroport a l’hotel ja veiem com és el tràfic de la ciutat: agressiu, accelerat, sense contemplacions ni respecte; en definitiva, una mica caòtic. El fet de que hi hagi superpoblació també fa que el trànsit sigui molt dens a totes hores i que sentis pitar els cotxes constantment; tot plegat una mica frenètic.

El primer vespre aprofitem per conèixer l’ambient nocturn de la ciutat i passejar pels seus carrers més lúdics; on el color vermell de fanalets i cartells plens de llum es mesclen amb les olors fortes dels que cuinen al carrer i les parades de menjar ben curioses.

Però arribem a un dels carrers que més apareixen a guies turístiques i a reportatges, ja que allà hi ha un petit mercat de parades de menjar; però no menjar qualsevol, si no; insectes, rèptils o ocells, per triar i remenar…realment un espectable per la vista, i pels que s’atreveixen,  pel gust,,,

El primer dia ens espera una visita imperial i plena d’història, tot i que, com passarà al llarg de tot el viatge, la boira acompanya tots els paisatges i llocs que visitem i es converteix en una companya més.

La Plaça de Tian’n Men i la Ciutat Prohibida presidiexen aquesta visita, de la Xina més tradicional, encara amb la figura de Mao com a referent, arrelada al seu passat no tant llunyà de la Revolució Cultural. Una sensació que es mescla amb l’ideal de les tradicions milenaries en que el poble mai va poder accedir, com ho fa ara al lloc on residien els emperadors. Caminem creuant pavellons i més pavellons i no arribem mai al final. Construccions enormes i impactants i plenes de significat mitològic i cultural.

El Palau d’Estiu de l’emprerador segueix trasmetent aquesta sensació, tot i que el verd de la naturalesa i la proximitat d’un gran llac el converteixen en un lloc agradable i on es respira una pau inexplicable, tot i estar envoltats de gent.

El segon dia ens espera una de les meravelles del món, i visita obligada si vas a la Xina, Diuen que qui no ha pujat mai a la Muralla Xina “no és home complet”. La sensació d’estar trepitjant un lloc tant emblemàtic i amb tant de simbolisme et fa posar la pell de gallina. Sense dubte es tracta d’un dels moments del viatge on sents tantes coses diferents que no saps com expresar-les.

Tot i que arriba fins allà on els teus ulls poden seguir-la, tu saps que la muralla va més enllà i a l’horitzo mai s’hi dibuixa un final. Els trams de pujada t’obliguen en més d’una ocasió a agafar-te a una barana. L’impresió de l’alçada, el desnivell i el calor converteixen la pujada en una excursió de risc, a més de la batalla que suposa haver d’enfrontar-se a centenars de xinesos en massa.

Aquests primers dos dies són molt intensos i ja ens descobreixen la Xina monumental, la dels grans emperadors que van dominar part del continent asiàtic. Però ens queda per conèixer allò que no surt mai als reportatges, aquells carrers on viuen els pequinesos autèntics; on el dia a dia consisteix en guanyar el necessari per sobreviure i on sembla que encara no ha arribat aquesta febre capitalista.